MEAM_TIAC Academy of Fine Arts Florence

Barcelona acull aquest mes d’abril una gran exposició de pintura que porta per títol Beyond Language – Realisme Xinès Contemporani. Des de l’11 al 28 d’abril es pot visitar al MEAM. Aquesta exposició neix de l’organització conjunta del MEAM i el TIAC Academy of Fine Arts Florence que ha fet possible portar a Barcelona una representació molt completa de la pintura a l’oli realista que s’està fent avui dia a la Xina. Un conjunt de 55 obres que no deixaran indiferent a ningú i, a més, algunes obres del pintor madrileny Golucho que hi figura com a artista invitat.

A més de l’exposició, a través de la TIAC Academy of Fine Arts Florence, s’ha presentat la ponència del gran mestre xinès Xu Mangyao, una de les icones del realisme xinès contemporani, sobre la història i evolució del realisme i de la pintura a l’oli dins de la pintura xinesa.

Ha parlat dels primers contactes amb la pintura a l’oli occidental, que es produeixen arran de les expedicions de missioners, com fou el cas de l’italià Giuseppe Castiglione, jesuïta i pintor, que es convertí en una referència per a molts pintors locals i va arribar a pintar per a tres emperadors de la dinastia Qing.

Però l’empremta més important, també per a generacions posteriors, és la que va deixar el pintor britànic George Chinnery, que va ser ademés l’únic pintor occidental resident en la Xina meridional d’aquell temps.

La manera de tractar l’espai del paisatge i la perspectiva en la pintura occidental va anar calant en la manera de fer dels pintors realistes xinesos, que van acabar per adoptar-la.

A finals del segle XIX i principis del segle XX, molts artistes xinesos viatjaren a Europa i a Amèrica per estudiar i conèixer la pintura i l’art occidental. Dins aquest context de contacte intercultural, també va parlar de la relació d’amistat entre George Remi –Hergé-, el famós creador de Tintín, i el seu amic xinès, el pintor i escultor Zhang Chongren a qui va conèixer a mitjan dels anys 30 quan aquest era estudiant de l’Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les.

Una altra influència destacable seria la provinent dels pintors de la antiga Unió Soviètica, per exemple en la composició de pintures corals. Però sobretot es de destacar la inculcació de la importància de l’estudi de l’anatomia durant tots els anys de Belles Arts.

Parlà també dels anys de la Revolució Cultural i de la posterior obertura a finals dels 70. Per acabar presentant alguns dels nous valors de la pintura actual xinesa, alguns dels quals participen en l’actual exposició del MEAM.

Tot seguit veieu una petita mostra de les pintures que s'hi exposen: paisatges, interiors, bodegons, retrats i figures.

La llum del següent retrat així com els colors i el treball detallat de les estovalles sobre la taula sembla evocar a Vermeer, mentre que l'última pintura recorda la llum càlida dels interiors de Hopper.

Recordeu! és una gran oportunitat per apropar-vos al MEAM i conèixer la pintura realista a l'oli que s'està fent actualment a la Xina. Us ho recomano. Salutacions!

Museu Europeu d'Art Modern

TIAC Academy of Fine Arts Florence

Artur Ramon Art_L'espai del paisatge

He escollit un bon dia per baixar a Barcelona. He fet com sempre el camí a peu des de Plaça Catalunya fins al carrer Bailén. Aquest matí de març ha estat esplèndid, el sol m’ha acompanyat radiant fins a la galeria Artur Ramon Art, on he pogut veure l’exposició que porta per títol L’espai del paisatge. Es tracta d’una mostra de més de seixanta obres nodrida a partir del fons de la col·lecció de la galeria, comissariada per l’Albert Esteve de Quesada, qui l’ha estructurat entorn a cinc grups o punts de vista diversos a l’hora d’enfocar l’espai del paisatge. Com ell mateix explica “siguiendo con la trayectoria de Artur Ramon Art de establecer diálogos entre las piezas de su colección, ya sean de factura clásica u obras que apuestan por la experimentación formal, se ha tomado uno de estos géneros, el paisaje, como leitmotiv de la exposición que ahora se presenta.”

Aquests cinc grups són: paisatge de viatges, paisatges del temps i la memòria, paisatges imaginaris, paisatge i espai interior i paisatges escenogràfics. Hi trobem des de gravats, dibuixos i diverses tècniques pictòriques fins a fotografies, com la dels germans Doug i Mike Starn, pertanyent a la sèrie Structure of thought.

Hi entro i podria dir que la pròpia galeria es converteix en un espai de paisatge interior que recorro silenciosament, i on se’m van obrint finestres a espais barrocs, romàntics, abstractes... unes vegades evoquen l’aventura del viatge, com és el dibuix de Jan Peeters del port de Málaga (1665), altres vegades ens mostren una mirada intimista, com en el cas de La casa desapareguda de Lluís Marsans. Un altre d’aquests grups, paisatges imaginaris, ens endinsa en visions creatives i lliures de l’espai; en aquest sentit, com apunta Esteve de Quesada, ho és tant el Paisatge fluvial amb ruïnes (1570) de Lodewijk Toeput com per exemple l’obra de Joan Hernández Pijuan, Espai verd (1977). Dins d’aquest capítol, vull remarcar la força d’una fotografia de Joan Fontcuberta, Semiópolis: Odisea (Homer), de 1999. Hi ha creat un espai realment magnètic, on en l’orografia del terreny hi integra un text d’Homer transcrit en Braille.

En el grup de paisatge i espai interior hi trobem dibuixos com el de Marià Fortuny i el de Joaquín Torres-García on es representa la vitalitat d’espais oberts al públic; d’altra banda, hi trobem representacions més intimistes, com la de Ramon Casas, Elisa al piano (1889), o la d’Albert Ràfols-Casamada, Finestra central (1972), on s’hi aboca la pròpia interioritat del pintor.

El grup de paisatges escenogràfics inclou treballs dissenyats per a l’escena i també aquells que tenen un caràcter escenogràfic. Cito com a exemple el treball de Joan Ponç, La torre de babel (1975).

He acabat el recorregut per aquesta magnífica exposició però encara no puc sortir de la galeria. Pujo a la primera planta on es presenten els últims treballs del pintor francès Pierre Skira, que ha tornat a l’abstracció, i em trobo una sèrie esplèndida de “paisatges conceptuals” que giren entorn al diàleg cromàtic. Són pastels d’una gran elegància que atrapen amb facilitat la mirada de l’espectador i fan més difícil encara marxar de la galeria.

Us recomano que no us perdeu aquestes dues exposicions. L'espai del paisatge i Pastels, del 24 de febrer al 24 de maig. Salutacions!

Tota la informació a: Artur Ramon Art

Sala Parés_Leticia Feduchi

He entrat a la Sala Parés per veure l’exposició de la pintora Leticia Feduchi. Tenia ganes de retrobar-me amb la llum dels seus quadres. Ha estat un recorregut per la seva temàtica habitual de natures mortes amb fruita, flors, fulles, pedres, troncs, maletes, teles i alguns retrats. Cadascun d’aquests treballs desenvolupat amb la tècnica a l’oli sobre fusta i de diferents tamanys.

Com sempre, crida l’atenció aquesta manera tan particular que té de presentar el tema, envoltat del ‘blanc’ amb que prepara el suport de fusta que li confereix una presència plena de magnetisme, subratllant la importància del motiu pictòric. Aquest embolcall aporta, alhora, l’atmosfera d’un silenci eloqüent que es present en la majoria dels seus treballs; és sempre un diàleg en silenci entre l’objecte pintat i l’espectador.

El títol d’aquesta mostra pictòrica, Els nius buits, denota un sentiment de melangia que traspua en els objectes representats, com per exemple en la maleta oberta, probablement d’algú que marxa, o per la presència fugaç d’algú que no trigarà a marxar.

Tot aquest sentiment i el magnetisme de la seva obra es veuen accentuats per la seva pinzellada solta i vibrant, que ens porta des del primer esbós a la definició de les parts que li interessa fer sortir a la llum, procés aquest que demostra l’experiència i gran domini tècnic de la Feduchi.

En la mostra hi veig dues maneres de fer diferents. Mentre que les obres datades en 2013 i 2014 (les pedres i els troncs) serien treballs basats en el dibuix de línia, en els demés, com per exemple els de retrat i figura, el dibuix esquemàtic de l’esbós dóna pas a la taca de pintura amb la pinzellada. La realització d’aquests últims té consegüentment un aire més lliure i desenfadat alhora que accentua la manifestació vibrant de l’objecte representat.

Ha estat, sens dubte, un recorregut molt recomanable! Ja sabeu, teniu temps fins el 2 d’abril per gaudir-ne a la Sala Parés. Salutacions!

Sala Parés
Leticia Feduchi

MEAM_ARC International Salon

Pujar a la primera planta del MEAM és sempre un plaer per als sentits per a contemplar-hi l'última exposició en curs. En aquesta ocasió hi podrem veure les obres dels finalistes del XIII concurs de l'ARC International Salon. L'Art Renewal Center (ARC) és una fundació educativa sense ànim de lucre i pionera en la promoció de l'Art Figuratiu als Estats Units. Consta del museu en línia més gran del món dedicat a l'art realista i s'ocupa també de dirigir aquest concurs d'art que és la competició més gran d'Occident dedicada a l'art realista. Aquesta institució s'ha convertit també en un centre aglutinador de notícies per al moviment realista contemporani de l'art del segle XXI.

Aquest any l'ARC Salon ja s'ha presentat a Nova York (Salmagundi Club) i Los Angeles (Sotheby's Salon). El lliurament de premis, com cada any, es fa al MEAM a Barcelona, com a acte previ a la inauguració de l'exposició que enguany va ser el 8 de febrer i que es podrà visitar fins el 31 de març, gairebé dos mesos per gaudir d'aquestes fantàstiques obres: 3 escultures i 85 obres més entre pintura i dibuix. Obres realitzades en un gran ventall de tècniques (oli, aquarel·la, pastel, grafit...) Aquest concurs, any rera any, convoca més artistes i rep més treballs. En aquesta edició s'hi han presentat més de 3000 obres procedents de més de 80 països d'arreu del món.

El concurs atorga diversos premis segons una sèrie de categories a les que es poden presentar els treballs dels artistes: paisatge, retrat, figura, nu, 'plein air", natura morta, dibuix, etc. 

Tot seguit veieu algunes imatges a mode d'exemple del que hi podreu veure. Són algunes de les obres premiades o amb obtenció de menció d'honor, si bé cal dir que tots els treballs presentats tenen un alt nivell tècnic i certament han hagut de superar una selecció molt dura abans d'arribar a l'exposició. He triat imatges de paisatges, retrats i figures principalment perquè són les temàtiques que a mi personalment més m'interessen però no cal dir que en les demés categories, com per exemple en natura morta, els treballs que s'hi mostren són de la mateixa qualitat que els següents:

Aquí van dos bon exemples en la categoria de "Dibuix":

Pareu atenció en aquesta obra que ha obtingut el primer lloc en la categoria "Da Vinci", destinada a estudiants entre 14 i 19 anys:

I aquesta obra de la categoria "Animals" d'una minuciositat extraordinària que m'ha fet recordar els extraordinaris estudis d'animals i plantes d'Albrecht Dürer, en especial el de la llebre (1502).

Podeu consultar tota la informació d'aquesta exposició a Art Renewal Center. Entreu-hi i conegueu més a fons el treball d'aquesta fundació americana. Aneu a l'exposició del MEAM, us la recomano. Salutacions!

El retrat_(1)

Etimologia: del llatí retractus, participi del verb retrahere que volia dir ‘fer tornar enrera’ o també ‘reduir’, ‘abreviar’, és a dir, treure a la llum o fer una representació reduïda o abreviada d’una persona o ésser viu, o també de coses o situacions. Es compon del prefixe re- (‘de nou’, ‘enrera’) i de trahere, forma vinculada a l’arrel indoeuropea tragh- (‘tirar’, ‘arrossegar’).

Dues definicions:

-Representació d’una persona per mitjà de la pintura, del dibuix, de la fotografia (Diccionari de l’IEC);

-Pintura o efigie principalmente de una persona. Fotografía de una persona. Descripción de la figura o carácter, o sea, de las cualidades físicas o morales de una persona (Diccionari de la RAE).

Malgrat que es considera que el retrat, com a gènere artístic, es consolida en el Renaixement i durant els segles posteriors, el retrat ha estat una expressió més de la cultura de l’ésser humà des dels seus inicis. Una representació física i/o psicològica d’una persona que pren forma en dos dimensions, en el cas del dibuix o la pintura, o bé en tres dimensions en el cas de l’escultura; sense oblidar el retrat en la fotografia, el cinema o en la literatura.

Aquesta representació respon al desig de l’individu de veure’s reflectit en mode de poder perviure més enllà de la pròpia vida. D’altra banda, ofereix una visió nova, la de l’artista, oferint una ‘revelació’ del personatge retratat, i cada retrat porta també empremtes de qui el va crear i de l’època a la que pertany.

Fer un retrat implica sempre la intenció de reflectir l’aparença física (i/o psicològica) d’una persona, encara que sigui en la seva mínima expressió. Veiem per exemple aquests dos autoretrats, un de Franz Hals i l’altre de Francis Bacon:

Probablement, en la prehistòria ja hi va haver retrats. No és pas difícil d’imaginar a un d’aquells pintors de les cavernes fent un ‘retrat’ sobre la terra o la sorra ajudant-se amb una branqueta o una pedra punxeguda, representant a algun membre del seu grup. Però tot allò que es faci sobre suports efímers no perdura en el temps. Per això, cal assenyalar que els primers retrats de la Història de l’Art que han arribat fins a nosaltres són escultures que remunten al tercer mileni abans de la nostra era.

A l’antic Egipte, la figura del faraó era objecte de la quasi totalitat de retrats que s’hi feien. En el rite funerari egipci la representació del difunt s’utilitzava per garantir-ne la vida pòstuma un cop resucités. Era un retrat de tipus ‘tipològic’, idealitzat, de representació de l’estatus i el poder del faraó. Malgrat que els egipcis tenien les capacitats tècniques necessàries, refusaven la representació realista que consideraven inferior i contingent. Només durant l’època de l’Imperi Nou amb la reforma religiosa d’Amenofis IV, amb Akhenaton i Nefertiti, es cultivà l’escultura cercant la fidelitat física amb l’original. Així és també amb el que podria ser el primer autoretrat de la història, el de l’escultor d’Akhenaton, anomenat Bac (Bek) (1365 a.C.).

I per acabar aquest post, veiem les estàtues funeràries del príncep Rahotep i de la princesa Nofrit (Nofret) de la IV Dinastia (2613-2589 a.C.). És un període en que les estàtues es feien amb materials menys durs que els utilitzats més tard, en fusta o pedra calcària, i estaven pintades o policromades. Rahotep i Nofrit apareixen representats responent a un ideal estètic: ell de pell morena, com a guerrer curtit al sol, i ella de pell clara, com a dama d’alt estatus. Els seus rostres amb la mirada fixa són realment imponents. El de Nofrit és un dels retrats femenins més antics de la Història de l’Art: