El retrat_(1)

Etimologia: del llatí retractus, participi del verb retrahere que volia dir ‘fer tornar enrera’ o també ‘reduir’, ‘abreviar’, és a dir, treure a la llum o fer una representació reduïda o abreviada d’una persona o ésser viu, o també de coses o situacions. Es compon del prefixe re- (‘de nou’, ‘enrera’) i de trahere, forma vinculada a l’arrel indoeuropea tragh- (‘tirar’, ‘arrossegar’).

Dues definicions:

-Representació d’una persona per mitjà de la pintura, del dibuix, de la fotografia (Diccionari de l’IEC);

-Pintura o efigie principalmente de una persona. Fotografía de una persona. Descripción de la figura o carácter, o sea, de las cualidades físicas o morales de una persona (Diccionari de la RAE).

Malgrat que es considera que el retrat, com a gènere artístic, es consolida en el Renaixement i durant els segles posteriors, el retrat ha estat una expressió més de la cultura de l’ésser humà des dels seus inicis. Una representació física i/o psicològica d’una persona que pren forma en dos dimensions, en el cas del dibuix o la pintura, o bé en tres dimensions en el cas de l’escultura; sense oblidar el retrat en la fotografia, el cinema o en la literatura.

Aquesta representació respon al desig de l’individu de veure’s reflectit en mode de poder perviure més enllà de la pròpia vida. D’altra banda, ofereix una visió nova, la de l’artista, oferint una ‘revelació’ del personatge retratat, i cada retrat porta també empremtes de qui el va crear i de l’època a la que pertany.

Fer un retrat implica sempre la intenció de reflectir l’aparença física (i/o psicològica) d’una persona, encara que sigui en la seva mínima expressió. Veiem per exemple aquests dos autoretrats, un de Franz Hals i l’altre de Francis Bacon:

Probablement, en la prehistòria ja hi va haver retrats. No és pas difícil d’imaginar a un d’aquells pintors de les cavernes fent un ‘retrat’ sobre la terra o la sorra ajudant-se amb una branqueta o una pedra punxeguda, representant a algun membre del seu grup. Però tot allò que es faci sobre suports efímers no perdura en el temps. Per això, cal assenyalar que els primers retrats de la Història de l’Art que han arribat fins a nosaltres són escultures que remunten al tercer mileni abans de la nostra era.

A l’antic Egipte, la figura del faraó era objecte de la quasi totalitat de retrats que s’hi feien. En el rite funerari egipci la representació del difunt s’utilitzava per garantir-ne la vida pòstuma un cop resucités. Era un retrat de tipus ‘tipològic’, idealitzat, de representació de l’estatus i el poder del faraó. Malgrat que els egipcis tenien les capacitats tècniques necessàries, refusaven la representació realista que consideraven inferior i contingent. Només durant l’època de l’Imperi Nou amb la reforma religiosa d’Amenofis IV, amb Akhenaton i Nefertiti, es cultivà l’escultura cercant la fidelitat física amb l’original. Així és també amb el que podria ser el primer autoretrat de la història, el de l’escultor d’Akhenaton, anomenat Bac (Bek) (1365 a.C.).

I per acabar aquest post, veiem les estàtues funeràries del príncep Rahotep i de la princesa Nofrit (Nofret) de la IV Dinastia (2613-2589 a.C.). És un període en que les estàtues es feien amb materials menys durs que els utilitzats més tard, en fusta o pedra calcària, i estaven pintades o policromades. Rahotep i Nofrit apareixen representats responent a un ideal estètic: ell de pell morena, com a guerrer curtit al sol, i ella de pell clara, com a dama d’alt estatus. Els seus rostres amb la mirada fixa són realment imponents. El de Nofrit és un dels retrats femenins més antics de la Història de l’Art: