El retrat_(2)

Els retrats de El Fayum

Si bé en el rite funerari de l’antic Egipte ja es representava el rostre del difunt per motius religiosos, per tal de garantir-li una nova vida després de la mort, aquest tipus de retrat no era ‘realista’ sinó tipològic. Els egipcis refusaven la representació realista, que consideraven inferior i contingent (excepte durant el període d’Amenofis IV). La posterior arribada a terres egípcies del grecs i dels romans propiciarà una evolució en la seva estètica. A més, durant el període ptolemaic la convivència pacífica entre les diferents creences n’afavorí el sincretisme religiós. Una mostra d’aquest sincretisme n´és la famosa estatueta d’Isis-Afrodita del segle II o III d.C. (The Metropolitan Museum of Art de Nova York). Aquests antecedents expliquen l’aparició dels retrats de ‘El Fayum’ ja en época romana, els quals estableixen un nexe d’unió entre la representació pictòrica idealitzada sobre els antics sarcòfags i la concepció naturalista o ‘realista’ del retrat en el món occidental. De fet, des de l’època helenísta ja es cultivava el retrat fisònomic; els retrats de ‘El Fayum’ juntament amb les pintures murals de Pompeia són el testimoni més important de la pintura grega i romana que ha perviscut fins els nostres dies.

Els coneguts com a retrats de ‘El Fayum’ constitueixen un conjunt pictòric únic en la Història de l’Art, tant per la quantitat (gairebé un miler) com perquè són els primers retrats ‘realistes’ o ‘fisonòmics’ dins la història de la pintura. Haurien estat realitzats entre el segle I i el III de la nostra era. Malgrat que se’ls conegui amb la referència geogràfica de la regió egípcia de ‘El Fayum’, aquests retrats es van trobar per tot Egipte. Tanmateix, la majoria d’ells es trobaren a la necròpolis de ‘El Fayum’ (des de Hawara a Antinoópolis), on les condicions ambientals haurien estat més propícies. Probablement, en les zones més properes al delta del Nil, la humitat els hauria destruït.

Aquestes pintures, al igual que la representació ‘idealitzada’ que es feia dels faraons o d’altres membres de la classe alta durant l’Antic Egipte, anaven lligades al rite funerari i a les creences religioses de la societat d’aquell temps. La gran majoria d’aquests retrats van ser pintats sobre suport de fusta, en làmines preparades prèviament amb una capa d’estuc. Normalment es pintava el rostre i una petita part del tronc superior. Servien per representar i alhora cubrir el rostre del difunt. Es col·locaven entre les capes de tela o cartró en que s’embolicava la mòmia. L’altre suport emprat per a pintar va ser la tela de lli; en aquests casos, se solia pintar de cos sencer i s’utilitzava a mode de sudari.

Quant a la tècnica pictòrica emprada, en trobem de dos tipus: a l’encaústica i al temple. La pintura a la cera era utilitzada en l’Antic Egipte ja en la XVIII dinastía. També es sabut que l’utilitzaven els grecs. L’ús de la cera d’abella dóna com a resultat colors més vius i brillants.

Majoritàriament són pintures de pinzellada ràpida, solta, que busca plasmar el rostre i la psicologia del retratat; fetes a partir d’una paleta de colors limitada: negre, ocre groc, vermell terra i blanc per a les tonalitats de la pell. Els demés colors els utilitzaven per a les ornamentacions i vestimenta. Malgrat aquestes limitacions, J. C. Bailly señala que «el que hem de destacar aquí es una mena de força originària de la techné pictòrica. Efectivament, uns mitjans que podem considerar rudimentaris porten cap a uns resultats d’extremat refinament, suficients en tot cas per a inquietar la inèrcia de les formes i donar als retrats aquesta vida que els il·lumina...» (La mirada muda -los retratos de El Fayum-).

Aquest corpus d’obra en imatges no és un grup totalment homogeni sinó que presenta diferències d’estil, diferències qualitatives que poden respondre a diverses raons. En conseqüència, trobem obres més ‘realistes’ que tenen més en compte el volum, i d’altres més estilitzades on pren força la línia i que semblen anunciar el retrat bizantí o la iconografia copta egípcia dels segles posteriors.

La majoria d’aquests retrats són anònims, tant pel que fa a l’autor com per al personatge retratat, si bé n’hi ha alguns que n’identifiquen el nom del model o la professió del difunt. D’altra banda, el tipus de vestimenta, els ornaments, els pentinats dels representats poden ajudar a ubicar-los en una època determinada. Tots però tenen en comú la representació frontal del rostre des d’una mirada un tant melangiosa, com de qui s’acomiada de la vida però amb serenor. Els ulls ben oberts, un pel més grans de lo normal, parlen per si sols i ho fan des dels llimbs atemporals, tenint la força de seguir interpel·lant l’espectador malgrat els segles transcorreguts.

El retrat_(1)

Etimologia: del llatí retractus, participi del verb retrahere que volia dir ‘fer tornar enrera’ o també ‘reduir’, ‘abreviar’, és a dir, treure a la llum o fer una representació reduïda o abreviada d’una persona o ésser viu, o també de coses o situacions. Es compon del prefixe re- (‘de nou’, ‘enrera’) i de trahere, forma vinculada a l’arrel indoeuropea tragh- (‘tirar’, ‘arrossegar’).

Dues definicions:

-Representació d’una persona per mitjà de la pintura, del dibuix, de la fotografia (Diccionari de l’IEC);

-Pintura o efigie principalmente de una persona. Fotografía de una persona. Descripción de la figura o carácter, o sea, de las cualidades físicas o morales de una persona (Diccionari de la RAE).

Malgrat que es considera que el retrat, com a gènere artístic, es consolida en el Renaixement i durant els segles posteriors, el retrat ha estat una expressió més de la cultura de l’ésser humà des dels seus inicis. Una representació física i/o psicològica d’una persona que pren forma en dos dimensions, en el cas del dibuix o la pintura, o bé en tres dimensions en el cas de l’escultura; sense oblidar el retrat en la fotografia, el cinema o en la literatura.

Aquesta representació respon al desig de l’individu de veure’s reflectit en mode de poder perviure més enllà de la pròpia vida. D’altra banda, ofereix una visió nova, la de l’artista, oferint una ‘revelació’ del personatge retratat, i cada retrat porta també empremtes de qui el va crear i de l’època a la que pertany.

Fer un retrat implica sempre la intenció de reflectir l’aparença física (i/o psicològica) d’una persona, encara que sigui en la seva mínima expressió. Veiem per exemple aquests dos autoretrats, un de Franz Hals i l’altre de Francis Bacon:

Probablement, en la prehistòria ja hi va haver retrats. No és pas difícil d’imaginar a un d’aquells pintors de les cavernes fent un ‘retrat’ sobre la terra o la sorra ajudant-se amb una branqueta o una pedra punxeguda, representant a algun membre del seu grup. Però tot allò que es faci sobre suports efímers no perdura en el temps. Per això, cal assenyalar que els primers retrats de la Història de l’Art que han arribat fins a nosaltres són escultures que remunten al tercer mileni abans de la nostra era.

A l’antic Egipte, la figura del faraó era objecte de la quasi totalitat de retrats que s’hi feien. En el rite funerari egipci la representació del difunt s’utilitzava per garantir-ne la vida pòstuma un cop resucités. Era un retrat de tipus ‘tipològic’, idealitzat, de representació de l’estatus i el poder del faraó. Malgrat que els egipcis tenien les capacitats tècniques necessàries, refusaven la representació realista que consideraven inferior i contingent. Només durant l’època de l’Imperi Nou amb la reforma religiosa d’Amenofis IV, amb Akhenaton i Nefertiti, es cultivà l’escultura cercant la fidelitat física amb l’original. Així és també amb el que podria ser el primer autoretrat de la història, el de l’escultor d’Akhenaton, anomenat Bac (Bek) (1365 a.C.).

I per acabar aquest post, veiem les estàtues funeràries del príncep Rahotep i de la princesa Nofrit (Nofret) de la IV Dinastia (2613-2589 a.C.). És un període en que les estàtues es feien amb materials menys durs que els utilitzats més tard, en fusta o pedra calcària, i estaven pintades o policromades. Rahotep i Nofrit apareixen representats responent a un ideal estètic: ell de pell morena, com a guerrer curtit al sol, i ella de pell clara, com a dama d’alt estatus. Els seus rostres amb la mirada fixa són realment imponents. El de Nofrit és un dels retrats femenins més antics de la Història de l’Art: