He escollit un bon dia per baixar a Barcelona. He fet com
sempre el camí a peu des de Plaça Catalunya fins al carrer Bailén. Aquest matí
de març ha estat esplèndid, el sol m’ha acompanyat radiant fins a la galeria
Artur Ramon Art, on he pogut veure l’exposició que porta per títol L’espai
del paisatge. Es tracta d’una mostra de més de seixanta obres nodrida a
partir del fons de la col·lecció de la galeria, comissariada per l’Albert
Esteve de Quesada, qui l’ha estructurat entorn a cinc grups o punts de vista
diversos a l’hora d’enfocar l’espai del paisatge. Com ell mateix explica
“siguiendo con la trayectoria de Artur Ramon Art de establecer diálogos entre
las piezas de su colección, ya sean de factura clásica u obras que apuestan por
la experimentación formal, se ha tomado uno de estos géneros, el paisaje, como leitmotiv de la exposición que ahora se
presenta.”
Aquests cinc grups són: paisatge de viatges, paisatges
del temps i la memòria, paisatges imaginaris, paisatge i espai interior i
paisatges escenogràfics. Hi trobem des de gravats, dibuixos i diverses
tècniques pictòriques fins a fotografies, com la dels germans Doug i Mike Starn,
pertanyent a la sèrie Structure of
thought.
Hi entro i podria dir que la pròpia galeria es converteix
en un espai de paisatge interior que recorro silenciosament, i on se’m van
obrint finestres a espais barrocs, romàntics, abstractes... unes vegades
evoquen l’aventura del viatge, com és el dibuix de Jan Peeters del port de
Málaga (1665), altres vegades ens mostren una mirada intimista, com en el cas
de La casa desapareguda de Lluís
Marsans. Un altre d’aquests grups, paisatges imaginaris, ens endinsa en visions
creatives i lliures de l’espai; en aquest sentit, com apunta Esteve de Quesada, ho és tant el Paisatge fluvial amb ruïnes (1570) de
Lodewijk Toeput com per exemple l’obra de Joan Hernández Pijuan, Espai verd (1977). Dins d’aquest capítol, vull remarcar la força
d’una fotografia de Joan Fontcuberta, Semiópolis:
Odisea (Homer), de 1999. Hi ha creat un espai realment magnètic, on en
l’orografia del terreny hi integra un text d’Homer transcrit en Braille.
En el grup de paisatge i espai interior hi trobem
dibuixos com el de Marià Fortuny i el de Joaquín Torres-García on es representa
la vitalitat d’espais oberts al públic; d’altra banda, hi trobem
representacions més intimistes, com la de Ramon Casas, Elisa al piano (1889), o la d’Albert Ràfols-Casamada, Finestra central (1972), on s’hi aboca
la pròpia interioritat del pintor.
El grup de paisatges escenogràfics inclou treballs
dissenyats per a l’escena i també aquells que tenen un caràcter escenogràfic.
Cito com a exemple el treball de Joan Ponç, La torre de babel (1975).
He acabat el recorregut per aquesta magnífica exposició
però encara no puc sortir de la galeria. Pujo a la primera planta on es
presenten els últims treballs del pintor francès Pierre Skira, que ha tornat a
l’abstracció, i em trobo una sèrie esplèndida de “paisatges conceptuals” que
giren entorn al diàleg cromàtic. Són pastels d’una gran elegància que atrapen
amb facilitat la mirada de l’espectador i fan més difícil encara marxar de la
galeria.
Us recomano que no us perdeu aquestes dues exposicions. L'espai del paisatge i Pastels, del 24 de febrer al 24 de maig. Salutacions!
Tota la informació a:
Artur Ramon Art
