La primera part
cobreix els anys des dels seus inicis fins els anys 30 quan amb l’aparició del
feixisme fou denostat i expulsat de l’escola d’Art de Frankfurt. La segona part
cobreix els anys transcorreguts a Amsterdam i als Estats Units i no s’estructura
cronològicament sinó al voltant de quatre metàfores relacionades amb l’experiència
de l’exili: Màscares, com a pèrdua d’identitat de l’exiliat; Babilònia
elèctrica, un retrat de la ciutat moderna; El llarg adeu, sobre l’exili i la
mort, i El mar, com a metàfora de l’infinit.
Max Beckmann sempre
va defensar la seva independència dels corrents artístics predominants en la
primera meitat del segle XX i es declarà continuador de la pintura alemanya
medieval. Si bé de jove es fixà en Cézanne i altres impressionistes, després de
l’experiència viscuda en la I Guerra Mundial la seva estètica es construeix
sobre l’expressionisme i la Nova
objectivitat “per superar les mesquineses estètiques de la forma”.
El seu és un estil directe de representació de l’essència més
enllà de la forma: “és necessària una alteració individual dels detalls de
l’objecte representat per a mostrar sobre la tela tota la realitat física”. La
seva obra representa un compendi descarnat i satíric d’una societat que es va
veure immersa en un període d’agitacions i guerres mundials.
"Prunier. Al restaurant" (1944) és una bona mostra d'aquest estil satíric i cru que retrata l'ésser humà fent aflorir el seu costat grotesc. Aquestes figures que són màscares esperpèntiques d'éssers que podrien ben be ser caníbals o zombies devorant els seus semblants.
Entre les natures mortes hi podem veure dues obres magnífiques com son: natura morta amb violoncel i contrabaix (1950), i gran natura morta amb escultura negra (1949). Totes dues tenen una harmonia cromàtica que recorda inevitablement a Matisse. En la segona, l'escultura negra podria ser la representació d'una dona en penombra o una màscara més. Tots els objectes componen una colorida vanitas, amb les espelmes enceses denotant la fugacitat del temps.
Per acabar que millor que fer-ho amb la següent reflexió de Beckmann que trobem a l'exposició de Caixaforum: "Per a mi es tracta sempre de captar la màgia de la realitat i de transformar la realitat en pintura. (...) Fer visible allò invisible per mitjà de la realitat. (...) Això pot semblar una paradoxa, però, certament, la realitat és la que forma el misteri essencial de l'ésser."
