 |
| Claude Monet, Impression soleil levant (1872) |
Avui encetem un altre any, estant encara enmig d'una pandèmia que ja dura massa. Esperem que la virulència d'aquestes onades acabi per ser com l'onada del mar que reposa tranquil·la sobre l'arena. Després d'un temps d'inactivitat, inicio un nou apartat on anar publicant alguns escrits que he anat acumulant al llarg dels anys. Són petites composicions 'poètiques', per definir-les d'alguna manera, si bé la mètrica o la rima no hi són sempre presents perquè responen més aviat a una expressió directa i intuitiva.
El mar, forma part d'un grup de poemes escrits durant la meva estada a la ciutat de Nàpols, anys en que vaig treballar-hi com a lector de llengua espanyola per l'Istituto Universitario Orientale. Són un grup de vint-i-set poemes escrits en llengua castellana. El primer dels quals, El mar, em porta a recordar la contemplació del Castel dell'Ovo, que tantes tardes em va acompanyar en aquell temps.
El mar
El mar como siempre ondeando su música
sobre él quisiera morir mi mirada
El mar no daña el castillo de arena,
lo ama, lo besa, acaricia sus cimientos.
El mar contiene el suspiro de los tiempos.
El mar ama a la Luna que navega
sobre sus aguas, lo cubre de estrellas,
ama el vuelo de las aves, los vientos.
El mar cribó mi corazón a besos,
sus espumas quedaron en mi pecho.
El mar rompe su silencio en la arena,
en la roca. Escuchad su movimiento.
Escuchad sus aguas saladas
golpeando vuestros corazones.
Escuchad... escuchad... escuchadlo.
En el mar... vosotros... todo... El mar.
