LA MÀSCARA I EL RETRAT

Des dels inicis de l’ésser humà aquest ha cercat de transcendir el seu temps deixant alguna empremta del seu pas per la vida. La plasmació del rostre humà sobre un material per tal de perllongar en el temps la semblança física d’un difunt és un exemple més d’aquestes empremtes.

Ja des del Paleolític s’han trobat cranis que foren coberts amb argila o guix amb la intenció d’obtenir una imatge del difunt i amb la finalitat de ser utilitzats en els rituals funeraris. Aquests semblarien constituir els primers vestigis en què es remarca la importància de la imatge de l’ésser humà. Les calaveres de Jericó, de 9500 anys d’antiguitat, són exemple d’un primer intent d’obtenir la semblança a partir del crani. A l’antic Egipte, la práctica de col·locar màscares sobre els difunts seguí posteriorment amb els retrats pintats en fusta (els retrats de El Fayum) o fets en guix.

La màscara mortuòria ha servit en alguns moments de la història com a model a partir del qual l’artista, pintor o escultor, pogués realitzar un retrat el més realista possible del personatge en qüestió. Se’n treia un buidat del rostre i després el positiu en guix els facilitava el model a seguir. Ara bé, per als estudiosos no queda clar, en molts casos, saber quan un motlle és obtingut post mortem o en vida. Serà a l’antic Egipte, en l’època de l’escultor Thutmosis, que començarà a obtenir-se el motlle directament del rostre per treure’n un positiu. Aquestes màscares constituïen els models sobre els que treballar posteriorment. La cera i el guix eren els materials utilitzats.

D’igual manera, l’ús de motlles fou una tècnica habitual tant en l’escultura grega com en la romana, i se n'expandirà el seu ús, d’altra banda, amb l’aparició del culte a la imatge dels avantpassats a l’antiga Roma, les conegudes com a «imagines maiorum»-

Durant l’Edat Mitjana, a partir del segle XIII tornarà a ser freqüent l’ús de màscares per obtenir la semblança natural del difunt per a emprar-les en els rites funeraris.

El Renaixement és un període de revalorització de l’estètica clàssica quant a subratllar la importància de l’individu, la seva representació buscant-ne la semblança natural. En aquest context, s’explica l’expansió i freqüència de l’ús de les tècniques del buidat per obtenir models fidels als originals. Era habitual l’ús de còpies anatòmiques de màscares facials per treballar posteriorment en obres pictòriques o escultòriques.

El pintor Cennino Cennini descriu com era la tècnica de buidat en el seu «El llibre de l’Art». La gent que havia de ser retratada accedia a fer-se el buidat del seu rostre o del seu cos, per tal que l’artista pogués treballar sense que haguessin de posar davant d’ell.

En la majoria dels casos es buscava representar al retratat en vida, per tant, es modificava a posteriori el model de la màscara amb l’apertura dels ulls, per exemple. Altres vegades, el resultat perseguit era plasmar justament la imatge del difunt. Durant aquest període es va estendre també l’ús del buidat per crear imatges votives i efígies funeràries.

En el segle XIX s’anirà intensificant el debat sobre fins a quin punt era acceptable l’ús del buidat per obtenir la semblança del natural o si s’havia de valorar més la perícia de l’escultor sense utilitzar aquesta tècnica. En molts casos el buidat es feia per treure’n un model i evitar així llargues hores de posat a la persona retratada.

De mitjans segle XVIII fins a principis del XIX, s’incrementarà notablement la producció de màscares mortuòries sobretot de les personalitats importants de l’època. És en aquest temps que en sorgirà el col·leccionisme i començaran a produir-se en massa.

L’aparició de la frenologia en comportarà també un increment en la producció. Aquesta pseudociència estudiava els cranis i els trets facials de delinqüents de tot tipus amb la finalitat de trobar-hi característiques comunes entre els mateixos.

Els positius dels buidats de màscares mortuòries van començar a ser una peça més en els estudis de molts artistes i, fins i tot, van ser motiu pictòric de les «vanitas»

La semblança per contacte mitjançant la creació de motlles és un procediment que continua utilitzant-se avui dia. L’aparició de la fotografia significà un element més de suport per al treball d’escultors i pintors i, actualment, la tecnologia de la imatge digital ha permès arribar a un nivell de resolució que supera en molt la definició de l’ull humà. Aquesta evolució tecnològica aplicada a la pintura és  equiparable a la semblança per contacte que s'obté mitjançant la tècnica del buidat. Aquestes altes resolucions digitals juntament amb projectors de qualitat expliquen en part l’expansió de l’hiperrealisme pictòric.

 Recomanació: Máscaras mortuorias, de Gorka López de Munain, Sans Soleil Ediciones.

El retrat_(2)

Els retrats de El Fayum

Si bé en el rite funerari de l’antic Egipte ja es representava el rostre del difunt per motius religiosos, per tal de garantir-li una nova vida després de la mort, aquest tipus de retrat no era ‘realista’ sinó tipològic. Els egipcis refusaven la representació realista, que consideraven inferior i contingent (excepte durant el període d’Amenofis IV). La posterior arribada a terres egípcies del grecs i dels romans propiciarà una evolució en la seva estètica. A més, durant el període ptolemaic la convivència pacífica entre les diferents creences n’afavorí el sincretisme religiós. Una mostra d’aquest sincretisme n´és la famosa estatueta d’Isis-Afrodita del segle II o III d.C. (The Metropolitan Museum of Art de Nova York). Aquests antecedents expliquen l’aparició dels retrats de ‘El Fayum’ ja en época romana, els quals estableixen un nexe d’unió entre la representació pictòrica idealitzada sobre els antics sarcòfags i la concepció naturalista o ‘realista’ del retrat en el món occidental. De fet, des de l’època helenísta ja es cultivava el retrat fisònomic; els retrats de ‘El Fayum’ juntament amb les pintures murals de Pompeia són el testimoni més important de la pintura grega i romana que ha perviscut fins els nostres dies.

Els coneguts com a retrats de ‘El Fayum’ constitueixen un conjunt pictòric únic en la Història de l’Art, tant per la quantitat (gairebé un miler) com perquè són els primers retrats ‘realistes’ o ‘fisonòmics’ dins la història de la pintura. Haurien estat realitzats entre el segle I i el III de la nostra era. Malgrat que se’ls conegui amb la referència geogràfica de la regió egípcia de ‘El Fayum’, aquests retrats es van trobar per tot Egipte. Tanmateix, la majoria d’ells es trobaren a la necròpolis de ‘El Fayum’ (des de Hawara a Antinoópolis), on les condicions ambientals haurien estat més propícies. Probablement, en les zones més properes al delta del Nil, la humitat els hauria destruït.

Aquestes pintures, al igual que la representació ‘idealitzada’ que es feia dels faraons o d’altres membres de la classe alta durant l’Antic Egipte, anaven lligades al rite funerari i a les creences religioses de la societat d’aquell temps. La gran majoria d’aquests retrats van ser pintats sobre suport de fusta, en làmines preparades prèviament amb una capa d’estuc. Normalment es pintava el rostre i una petita part del tronc superior. Servien per representar i alhora cubrir el rostre del difunt. Es col·locaven entre les capes de tela o cartró en que s’embolicava la mòmia. L’altre suport emprat per a pintar va ser la tela de lli; en aquests casos, se solia pintar de cos sencer i s’utilitzava a mode de sudari.

Quant a la tècnica pictòrica emprada, en trobem de dos tipus: a l’encaústica i al temple. La pintura a la cera era utilitzada en l’Antic Egipte ja en la XVIII dinastía. També es sabut que l’utilitzaven els grecs. L’ús de la cera d’abella dóna com a resultat colors més vius i brillants.

Majoritàriament són pintures de pinzellada ràpida, solta, que busca plasmar el rostre i la psicologia del retratat; fetes a partir d’una paleta de colors limitada: negre, ocre groc, vermell terra i blanc per a les tonalitats de la pell. Els demés colors els utilitzaven per a les ornamentacions i vestimenta. Malgrat aquestes limitacions, J. C. Bailly señala que «el que hem de destacar aquí es una mena de força originària de la techné pictòrica. Efectivament, uns mitjans que podem considerar rudimentaris porten cap a uns resultats d’extremat refinament, suficients en tot cas per a inquietar la inèrcia de les formes i donar als retrats aquesta vida que els il·lumina...» (La mirada muda -los retratos de El Fayum-).

Aquest corpus d’obra en imatges no és un grup totalment homogeni sinó que presenta diferències d’estil, diferències qualitatives que poden respondre a diverses raons. En conseqüència, trobem obres més ‘realistes’ que tenen més en compte el volum, i d’altres més estilitzades on pren força la línia i que semblen anunciar el retrat bizantí o la iconografia copta egípcia dels segles posteriors.

La majoria d’aquests retrats són anònims, tant pel que fa a l’autor com per al personatge retratat, si bé n’hi ha alguns que n’identifiquen el nom del model o la professió del difunt. D’altra banda, el tipus de vestimenta, els ornaments, els pentinats dels representats poden ajudar a ubicar-los en una època determinada. Tots però tenen en comú la representació frontal del rostre des d’una mirada un tant melangiosa, com de qui s’acomiada de la vida però amb serenor. Els ulls ben oberts, un pel més grans de lo normal, parlen per si sols i ho fan des dels llimbs atemporals, tenint la força de seguir interpel·lant l’espectador malgrat els segles transcorreguts.

El retrat_(1)

Etimologia: del llatí retractus, participi del verb retrahere que volia dir ‘fer tornar enrera’ o també ‘reduir’, ‘abreviar’, és a dir, treure a la llum o fer una representació reduïda o abreviada d’una persona o ésser viu, o també de coses o situacions. Es compon del prefixe re- (‘de nou’, ‘enrera’) i de trahere, forma vinculada a l’arrel indoeuropea tragh- (‘tirar’, ‘arrossegar’).

Dues definicions:

-Representació d’una persona per mitjà de la pintura, del dibuix, de la fotografia (Diccionari de l’IEC);

-Pintura o efigie principalmente de una persona. Fotografía de una persona. Descripción de la figura o carácter, o sea, de las cualidades físicas o morales de una persona (Diccionari de la RAE).

Malgrat que es considera que el retrat, com a gènere artístic, es consolida en el Renaixement i durant els segles posteriors, el retrat ha estat una expressió més de la cultura de l’ésser humà des dels seus inicis. Una representació física i/o psicològica d’una persona que pren forma en dos dimensions, en el cas del dibuix o la pintura, o bé en tres dimensions en el cas de l’escultura; sense oblidar el retrat en la fotografia, el cinema o en la literatura.

Aquesta representació respon al desig de l’individu de veure’s reflectit en mode de poder perviure més enllà de la pròpia vida. D’altra banda, ofereix una visió nova, la de l’artista, oferint una ‘revelació’ del personatge retratat, i cada retrat porta també empremtes de qui el va crear i de l’època a la que pertany.

Fer un retrat implica sempre la intenció de reflectir l’aparença física (i/o psicològica) d’una persona, encara que sigui en la seva mínima expressió. Veiem per exemple aquests dos autoretrats, un de Franz Hals i l’altre de Francis Bacon:

Probablement, en la prehistòria ja hi va haver retrats. No és pas difícil d’imaginar a un d’aquells pintors de les cavernes fent un ‘retrat’ sobre la terra o la sorra ajudant-se amb una branqueta o una pedra punxeguda, representant a algun membre del seu grup. Però tot allò que es faci sobre suports efímers no perdura en el temps. Per això, cal assenyalar que els primers retrats de la Història de l’Art que han arribat fins a nosaltres són escultures que remunten al tercer mileni abans de la nostra era.

A l’antic Egipte, la figura del faraó era objecte de la quasi totalitat de retrats que s’hi feien. En el rite funerari egipci la representació del difunt s’utilitzava per garantir-ne la vida pòstuma un cop resucités. Era un retrat de tipus ‘tipològic’, idealitzat, de representació de l’estatus i el poder del faraó. Malgrat que els egipcis tenien les capacitats tècniques necessàries, refusaven la representació realista que consideraven inferior i contingent. Només durant l’època de l’Imperi Nou amb la reforma religiosa d’Amenofis IV, amb Akhenaton i Nefertiti, es cultivà l’escultura cercant la fidelitat física amb l’original. Així és també amb el que podria ser el primer autoretrat de la història, el de l’escultor d’Akhenaton, anomenat Bac (Bek) (1365 a.C.).

I per acabar aquest post, veiem les estàtues funeràries del príncep Rahotep i de la princesa Nofrit (Nofret) de la IV Dinastia (2613-2589 a.C.). És un període en que les estàtues es feien amb materials menys durs que els utilitzats més tard, en fusta o pedra calcària, i estaven pintades o policromades. Rahotep i Nofrit apareixen representats responent a un ideal estètic: ell de pell morena, com a guerrer curtit al sol, i ella de pell clara, com a dama d’alt estatus. Els seus rostres amb la mirada fixa són realment imponents. El de Nofrit és un dels retrats femenins més antics de la Història de l’Art: