Des dels inicis de l’ésser humà aquest ha cercat de transcendir el seu temps deixant alguna empremta del seu pas per la vida. La plasmació del rostre humà sobre un material per tal de perllongar en el temps la semblança física d’un difunt és un exemple més d’aquestes empremtes.
Ja des del Paleolític s’han trobat cranis que foren coberts amb argila o guix amb la intenció d’obtenir una imatge del difunt i amb la finalitat de ser utilitzats en els rituals funeraris. Aquests semblarien constituir els primers vestigis en què es remarca la importància de la imatge de l’ésser humà. Les calaveres de Jericó, de 9500 anys d’antiguitat, són exemple d’un primer intent d’obtenir la semblança a partir del crani. A l’antic Egipte, la práctica de col·locar màscares sobre els difunts seguí posteriorment amb els retrats pintats en fusta (els retrats de El Fayum) o fets en guix.
La màscara mortuòria ha servit en alguns moments de la història com a model a partir del qual l’artista, pintor o escultor, pogués realitzar un retrat el més realista possible del personatge en qüestió. Se’n treia un buidat del rostre i després el positiu en guix els facilitava el model a seguir. Ara bé, per als estudiosos no queda clar, en molts casos, saber quan un motlle és obtingut post mortem o en vida. Serà a l’antic Egipte, en l’època de l’escultor Thutmosis, que començarà a obtenir-se el motlle directament del rostre per treure’n un positiu. Aquestes màscares constituïen els models sobre els que treballar posteriorment. La cera i el guix eren els materials utilitzats.
D’igual manera, l’ús de motlles fou una tècnica habitual tant en l’escultura grega com en la romana, i se n'expandirà el seu ús, d’altra banda, amb l’aparició del culte a la imatge dels avantpassats a l’antiga Roma, les conegudes com a «imagines maiorum»-
Durant l’Edat Mitjana, a partir del segle XIII tornarà a ser freqüent l’ús de màscares per obtenir la semblança natural del difunt per a emprar-les en els rites funeraris.
El Renaixement és un període de revalorització de l’estètica clàssica quant a subratllar la importància de l’individu, la seva representació buscant-ne la semblança natural. En aquest context, s’explica l’expansió i freqüència de l’ús de les tècniques del buidat per obtenir models fidels als originals. Era habitual l’ús de còpies anatòmiques de màscares facials per treballar posteriorment en obres pictòriques o escultòriques.
El pintor Cennino Cennini descriu com era la tècnica de buidat en el seu «El llibre de l’Art». La gent que havia de ser retratada accedia a fer-se el buidat del seu rostre o del seu cos, per tal que l’artista pogués treballar sense que haguessin de posar davant d’ell.
En la majoria dels casos es buscava representar al retratat en vida, per tant, es modificava a posteriori el model de la màscara amb l’apertura dels ulls, per exemple. Altres vegades, el resultat perseguit era plasmar justament la imatge del difunt. Durant aquest període es va estendre també l’ús del buidat per crear imatges votives i efígies funeràries.
En el segle XIX s’anirà intensificant el debat sobre fins a quin punt era acceptable l’ús del buidat per obtenir la semblança del natural o si s’havia de valorar més la perícia de l’escultor sense utilitzar aquesta tècnica. En molts casos el buidat es feia per treure’n un model i evitar així llargues hores de posat a la persona retratada.
De mitjans segle XVIII fins a principis del XIX, s’incrementarà notablement la producció de màscares mortuòries sobretot de les personalitats importants de l’època. És en aquest temps que en sorgirà el col·leccionisme i començaran a produir-se en massa.
L’aparició de la frenologia en comportarà també un increment en la producció. Aquesta pseudociència estudiava els cranis i els trets facials de delinqüents de tot tipus amb la finalitat de trobar-hi característiques comunes entre els mateixos.
Els positius dels buidats de màscares mortuòries van començar a ser una peça més en els estudis de molts artistes i, fins i tot, van ser motiu pictòric de les «vanitas»
La semblança per contacte mitjançant la creació de motlles és un procediment que continua utilitzant-se avui dia. L’aparició de la fotografia significà un element més de suport per al treball d’escultors i pintors i, actualment, la tecnologia de la imatge digital ha permès arribar a un nivell de resolució que supera en molt la definició de l’ull humà. Aquesta evolució tecnològica aplicada a la pintura és equiparable a la semblança per contacte que s'obté mitjançant la tècnica del buidat. Aquestes altes resolucions digitals juntament amb projectors de qualitat expliquen en part l’expansió de l’hiperrealisme pictòric.
Recomanació: Máscaras mortuorias, de Gorka López de Munain, Sans Soleil Ediciones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada