Els retrats de El Fayum
Si bé en el rite funerari de l’antic Egipte ja es representava el rostre del difunt per motius religiosos, per tal de garantir-li una nova vida després de la mort, aquest tipus de retrat no era ‘realista’ sinó tipològic. Els egipcis refusaven la representació realista, que consideraven inferior i contingent (excepte durant el període d’Amenofis IV). La posterior arribada a terres egípcies del grecs i dels romans propiciarà una evolució en la seva estètica. A més, durant el període ptolemaic la convivència pacífica entre les diferents creences n’afavorí el sincretisme religiós. Una mostra d’aquest sincretisme n´és la famosa estatueta d’Isis-Afrodita del segle II o III d.C. (The Metropolitan Museum of Art de Nova York). Aquests antecedents expliquen l’aparició dels retrats de ‘El Fayum’ ja en época romana, els quals estableixen un nexe d’unió entre la representació pictòrica idealitzada sobre els antics sarcòfags i la concepció naturalista o ‘realista’ del retrat en el món occidental. De fet, des de l’època helenísta ja es cultivava el retrat fisònomic; els retrats de ‘El Fayum’ juntament amb les pintures murals de Pompeia són el testimoni més important de la pintura grega i romana que ha perviscut fins els nostres dies.
Els coneguts com a retrats de ‘El Fayum’ constitueixen un conjunt pictòric únic en la Història de l’Art, tant per la quantitat (gairebé un miler) com perquè són els primers retrats ‘realistes’ o ‘fisonòmics’ dins la història de la pintura. Haurien estat realitzats entre el segle I i el III de la nostra era. Malgrat que se’ls conegui amb la referència geogràfica de la regió egípcia de ‘El Fayum’, aquests retrats es van trobar per tot Egipte. Tanmateix, la majoria d’ells es trobaren a la necròpolis de ‘El Fayum’ (des de Hawara a Antinoópolis), on les condicions ambientals haurien estat més propícies. Probablement, en les zones més properes al delta del Nil, la humitat els hauria destruït.
Aquestes
pintures, al igual que la representació ‘idealitzada’ que es
feia dels faraons o d’altres membres de la classe alta durant
l’Antic Egipte, anaven lligades al rite funerari i a les creences
religioses de la societat d’aquell temps. La gran majoria d’aquests
retrats van ser pintats sobre suport de fusta, en làmines preparades
prèviament amb una capa d’estuc. Normalment
es pintava el rostre i una
petita part del tronc superior.
Servien per representar i
alhora cubrir el rostre del difunt. Es col·locaven entre les capes
de tela o cartró en que s’embolicava la mòmia. L’altre
suport emprat per a pintar va ser la tela de lli; en aquests casos,
se solia pintar de cos sencer i s’utilitzava a mode de sudari.
Quant
a la tècnica pictòrica emprada, en trobem
de dos tipus: a l’encaústica i
al temple. La pintura a la
cera era utilitzada en l’Antic Egipte ja
en la XVIII dinastía. També es sabut que l’utilitzaven els grecs.
L’ús de la cera d’abella dóna com a resultat colors més vius i
brillants.
Majoritàriament
són
pintures de pinzellada ràpida, solta, que busca plasmar el rostre
i la psicologia del
retratat; fetes a
partir d’una paleta de colors limitada: negre, ocre groc, vermell
terra i blanc per a les tonalitats de la pell. Els demés colors els
utilitzaven per a les ornamentacions i vestimenta.
Malgrat aquestes
limitacions, J. C. Bailly señala que «el
que hem de destacar aquí es
una mena
de força
originària
de la techné pictòrica.
Efectivament,
uns mitjans
que podem considerar
rudimentaris porten cap
a uns resultats
d’extremat
refinament,
suficients en tot
cas per a
inquietar la inèrcia
de les
formes
i
donar
als
retrats
aquesta
vida que els
il·lumina...»
(La mirada muda -los
retratos de El Fayum-).
Aquest
corpus d’obra en imatges no és un grup totalment homogeni sinó
que presenta diferències d’estil, diferències qualitatives
que poden respondre a diverses raons. En conseqüència, trobem obres
més ‘realistes’ que tenen més en compte el volum, i d’altres
més estilitzades on pren força la línia i que semblen anunciar el
retrat bizantí o la
iconografia copta egípcia dels
segles posteriors.
La
majoria d’aquests retrats són anònims, tant pel que fa a l’autor
com per al personatge retratat, si bé n’hi ha alguns que
n’identifiquen el nom del model o la professió del difunt. D’altra
banda, el tipus de vestimenta, els ornaments, els pentinats dels
representats poden ajudar a ubicar-los en una època determinada.
Tots però tenen en comú la representació frontal del rostre des
d’una mirada un tant melangiosa, com de qui s’acomiada de la vida
però amb serenor. Els ulls ben oberts, un pel més grans de lo
normal, parlen per si sols i ho fan des dels llimbs atemporals,
tenint la força de seguir interpel·lant l’espectador malgrat els
segles transcorreguts.
