Artur Ramon Art_L'espai del paisatge

He escollit un bon dia per baixar a Barcelona. He fet com sempre el camí a peu des de Plaça Catalunya fins al carrer Bailén. Aquest matí de març ha estat esplèndid, el sol m’ha acompanyat radiant fins a la galeria Artur Ramon Art, on he pogut veure l’exposició que porta per títol L’espai del paisatge. Es tracta d’una mostra de més de seixanta obres nodrida a partir del fons de la col·lecció de la galeria, comissariada per l’Albert Esteve de Quesada, qui l’ha estructurat entorn a cinc grups o punts de vista diversos a l’hora d’enfocar l’espai del paisatge. Com ell mateix explica “siguiendo con la trayectoria de Artur Ramon Art de establecer diálogos entre las piezas de su colección, ya sean de factura clásica u obras que apuestan por la experimentación formal, se ha tomado uno de estos géneros, el paisaje, como leitmotiv de la exposición que ahora se presenta.”

Aquests cinc grups són: paisatge de viatges, paisatges del temps i la memòria, paisatges imaginaris, paisatge i espai interior i paisatges escenogràfics. Hi trobem des de gravats, dibuixos i diverses tècniques pictòriques fins a fotografies, com la dels germans Doug i Mike Starn, pertanyent a la sèrie Structure of thought.

Hi entro i podria dir que la pròpia galeria es converteix en un espai de paisatge interior que recorro silenciosament, i on se’m van obrint finestres a espais barrocs, romàntics, abstractes... unes vegades evoquen l’aventura del viatge, com és el dibuix de Jan Peeters del port de Málaga (1665), altres vegades ens mostren una mirada intimista, com en el cas de La casa desapareguda de Lluís Marsans. Un altre d’aquests grups, paisatges imaginaris, ens endinsa en visions creatives i lliures de l’espai; en aquest sentit, com apunta Esteve de Quesada, ho és tant el Paisatge fluvial amb ruïnes (1570) de Lodewijk Toeput com per exemple l’obra de Joan Hernández Pijuan, Espai verd (1977). Dins d’aquest capítol, vull remarcar la força d’una fotografia de Joan Fontcuberta, Semiópolis: Odisea (Homer), de 1999. Hi ha creat un espai realment magnètic, on en l’orografia del terreny hi integra un text d’Homer transcrit en Braille.

En el grup de paisatge i espai interior hi trobem dibuixos com el de Marià Fortuny i el de Joaquín Torres-García on es representa la vitalitat d’espais oberts al públic; d’altra banda, hi trobem representacions més intimistes, com la de Ramon Casas, Elisa al piano (1889), o la d’Albert Ràfols-Casamada, Finestra central (1972), on s’hi aboca la pròpia interioritat del pintor.

El grup de paisatges escenogràfics inclou treballs dissenyats per a l’escena i també aquells que tenen un caràcter escenogràfic. Cito com a exemple el treball de Joan Ponç, La torre de babel (1975).

He acabat el recorregut per aquesta magnífica exposició però encara no puc sortir de la galeria. Pujo a la primera planta on es presenten els últims treballs del pintor francès Pierre Skira, que ha tornat a l’abstracció, i em trobo una sèrie esplèndida de “paisatges conceptuals” que giren entorn al diàleg cromàtic. Són pastels d’una gran elegància que atrapen amb facilitat la mirada de l’espectador i fan més difícil encara marxar de la galeria.

Us recomano que no us perdeu aquestes dues exposicions. L'espai del paisatge i Pastels, del 24 de febrer al 24 de maig. Salutacions!

Tota la informació a: Artur Ramon Art