Laberinto con salida a la bahía

Laberinto con salida a la bahía

desde la atalaya de pendientes peñascos

gritando tu grito desesperado a ese mar

inmenso de calma,

por donde caen las horas de cada tarde,

rojas, sobre el espejo del horizonte

como la sangre de tus calles estrechas,

mojadas, brillantes de lluvia de invierno.

¡La bella Nápoles!

junto a la boca del infierno.

Reino de los desamparados,

de los que serán 'felices'

en la otra vida, tal vez.

Madre de niños descalzos.

¡Corred hijos de la bella Nápoles!

pues tenderá el magma de la roca árida

sobre vuestros corazones estrechos de calles

sin oxígeno, que saben a neumático.

 

Paseos de otoño

Otoño en tus tierras

Otoño en tus campos de cemento

Otoño impregnado,

hirviendo en las heridas

de tus leprosas fachadas.

Mis pasos esponja remontando

tu adoquinado disforme

me transportan en medio del canto

en absoluto idílico

de enfurecidos rostros de claxon,

¡idiotamente torturadas e impacientes!

Y sigo adelante,

desgarrándome en cada esquina,

desgarrando mi soledad de otoño,

arrojándola por escalinatas abismales.

Y me detengo...

quisiera respirar por un momento

el silencio de tu sueño

recostado en galerías milenarias,

¡deja ya

de ladrar insultos ensangrentados!,

sumérgelos en tu pulmón marinero.

Quiero respirar tu ancha mar.

Otoño de niños envejecidos

por los gritos de tus calles que escapan,

empuñando la muerte.

Otoño de mendigos con paso insuficiente

o arrojados junto a portales centenarios

tendiendo su escombroso tacto,

devaluadas huellas.

Otoño de identidades inexistentes.

Y sigo adelante,

arrodillando mi soslayo,

arrodillando mi soledad de otoño,

evocando el llanto de los Valores

ensangrentado bajo mis suelas.

Y me detengo,

estupefacto

ante tu muerte violenta

por los cuchillos llovidos,

miles y miles cortando tu suspiro,

hojas de otoño metálicas

a tu suelo con su filo adentadas.

Otoño en tu castillo dorado,

coloso de arenas de los tiempos,

vigía de tempestades;

ante él,

yo me detengo,

insignificante,

vacío de páginas célebres,

de nombres empergaminados,

balbuceando al Viento sin límites,

el que no juzga en los niños

el don del sonido;

ante él,

tu apéndice sincero,

tengo algo para ti:

mis pasos

sobre tu piel de cemento,

la vida de los mares

en mi corazón revuelto,

y en mis pupilas

el polvo de las estrellas.

Ante él,

te beso y te odio;

ante él,

otoño de un homicidio.

LA MÀSCARA I EL RETRAT

Des dels inicis de l’ésser humà aquest ha cercat de transcendir el seu temps deixant alguna empremta del seu pas per la vida. La plasmació del rostre humà sobre un material per tal de perllongar en el temps la semblança física d’un difunt és un exemple més d’aquestes empremtes.

Ja des del Paleolític s’han trobat cranis que foren coberts amb argila o guix amb la intenció d’obtenir una imatge del difunt i amb la finalitat de ser utilitzats en els rituals funeraris. Aquests semblarien constituir els primers vestigis en què es remarca la importància de la imatge de l’ésser humà. Les calaveres de Jericó, de 9500 anys d’antiguitat, són exemple d’un primer intent d’obtenir la semblança a partir del crani. A l’antic Egipte, la práctica de col·locar màscares sobre els difunts seguí posteriorment amb els retrats pintats en fusta (els retrats de El Fayum) o fets en guix.

La màscara mortuòria ha servit en alguns moments de la història com a model a partir del qual l’artista, pintor o escultor, pogués realitzar un retrat el més realista possible del personatge en qüestió. Se’n treia un buidat del rostre i després el positiu en guix els facilitava el model a seguir. Ara bé, per als estudiosos no queda clar, en molts casos, saber quan un motlle és obtingut post mortem o en vida. Serà a l’antic Egipte, en l’època de l’escultor Thutmosis, que començarà a obtenir-se el motlle directament del rostre per treure’n un positiu. Aquestes màscares constituïen els models sobre els que treballar posteriorment. La cera i el guix eren els materials utilitzats.

D’igual manera, l’ús de motlles fou una tècnica habitual tant en l’escultura grega com en la romana, i se n'expandirà el seu ús, d’altra banda, amb l’aparició del culte a la imatge dels avantpassats a l’antiga Roma, les conegudes com a «imagines maiorum»-

Durant l’Edat Mitjana, a partir del segle XIII tornarà a ser freqüent l’ús de màscares per obtenir la semblança natural del difunt per a emprar-les en els rites funeraris.

El Renaixement és un període de revalorització de l’estètica clàssica quant a subratllar la importància de l’individu, la seva representació buscant-ne la semblança natural. En aquest context, s’explica l’expansió i freqüència de l’ús de les tècniques del buidat per obtenir models fidels als originals. Era habitual l’ús de còpies anatòmiques de màscares facials per treballar posteriorment en obres pictòriques o escultòriques.

El pintor Cennino Cennini descriu com era la tècnica de buidat en el seu «El llibre de l’Art». La gent que havia de ser retratada accedia a fer-se el buidat del seu rostre o del seu cos, per tal que l’artista pogués treballar sense que haguessin de posar davant d’ell.

En la majoria dels casos es buscava representar al retratat en vida, per tant, es modificava a posteriori el model de la màscara amb l’apertura dels ulls, per exemple. Altres vegades, el resultat perseguit era plasmar justament la imatge del difunt. Durant aquest període es va estendre també l’ús del buidat per crear imatges votives i efígies funeràries.

En el segle XIX s’anirà intensificant el debat sobre fins a quin punt era acceptable l’ús del buidat per obtenir la semblança del natural o si s’havia de valorar més la perícia de l’escultor sense utilitzar aquesta tècnica. En molts casos el buidat es feia per treure’n un model i evitar així llargues hores de posat a la persona retratada.

De mitjans segle XVIII fins a principis del XIX, s’incrementarà notablement la producció de màscares mortuòries sobretot de les personalitats importants de l’època. És en aquest temps que en sorgirà el col·leccionisme i començaran a produir-se en massa.

L’aparició de la frenologia en comportarà també un increment en la producció. Aquesta pseudociència estudiava els cranis i els trets facials de delinqüents de tot tipus amb la finalitat de trobar-hi característiques comunes entre els mateixos.

Els positius dels buidats de màscares mortuòries van començar a ser una peça més en els estudis de molts artistes i, fins i tot, van ser motiu pictòric de les «vanitas»

La semblança per contacte mitjançant la creació de motlles és un procediment que continua utilitzant-se avui dia. L’aparició de la fotografia significà un element més de suport per al treball d’escultors i pintors i, actualment, la tecnologia de la imatge digital ha permès arribar a un nivell de resolució que supera en molt la definició de l’ull humà. Aquesta evolució tecnològica aplicada a la pintura és  equiparable a la semblança per contacte que s'obté mitjançant la tècnica del buidat. Aquestes altes resolucions digitals juntament amb projectors de qualitat expliquen en part l’expansió de l’hiperrealisme pictòric.

 Recomanació: Máscaras mortuorias, de Gorka López de Munain, Sans Soleil Ediciones.

Claude Monet, Impression soleil levant (1872)

Avui encetem un altre any, estant encara enmig d'una pandèmia que ja dura massa. Esperem que la virulència d'aquestes onades acabi per ser com l'onada del mar que reposa tranquil·la sobre l'arena. Després d'un temps d'inactivitat, inicio un nou apartat on anar publicant alguns escrits que he anat acumulant al llarg dels anys. Són petites composicions 'poètiques', per definir-les d'alguna manera, si bé la mètrica o la rima no hi són sempre presents perquè responen més aviat a una expressió directa i intuitiva.

El mar, forma part d'un grup de poemes escrits durant la meva estada a la ciutat de Nàpols, anys en que vaig treballar-hi com a lector de llengua espanyola per l'Istituto Universitario Orientale. Són un grup de vint-i-set poemes escrits en llengua castellana. El primer dels quals, El mar, em porta a recordar la contemplació del Castel dell'Ovo, que tantes tardes em va acompanyar en aquell temps.

El mar

El mar como siempre ondeando su música

sobre él quisiera morir mi mirada

El mar no daña el castillo de arena,

lo ama, lo besa, acaricia sus cimientos.

El mar contiene el suspiro de los tiempos.

El mar ama a la Luna que navega

sobre sus aguas, lo cubre de estrellas,

ama el vuelo de las aves, los vientos.

El mar cribó mi corazón a besos,

sus espumas quedaron en mi pecho.

El mar rompe su silencio en la arena,

en la roca. Escuchad su movimiento.

Escuchad sus aguas saladas

golpeando vuestros corazones.

Escuchad... escuchad... escuchadlo.

En el mar... vosotros... todo... El mar.

MEAM EXPOSICIÓ_EROS

 

Des del confinament de març que no baixava a Barcelona. Certament ha estat xocant enfilar el portal de l’Àngel assolellat d’aquest dissabte i seguir en línia recta cap al carrer Comtal sense haver d’evitar els grups de turistes habituals d’abans de la pandèmia. M’he parat en una pastisseria i he comprat un tallat per emportar. Me l’he pres en un dels bancs al final del carrer mentre em fumava una cigarreta. Asseguda a una distància de seguretat hi havia una noia dibuixant una línia precisa i subtil a l’extrem dels seus ulls. Apartant-se la melena rosa he vist el seu coll llarg i delicat. Era una dels pocs turistes que rondaven aquest matí. 

Normalment m’agrada anar sol a les exposicions però quan me n’he adonat estava davant d’ella i li he preguntat si li agradaria veure una bona exposició de pintura. M’ha mirat sorpresa, com era d’esperar. Li he dit que busques a Goggle la paraula MEAM i li he fet cinc cèntims de l’exposició que s’hi presentava. De cop, m’ha preguntat perquè li havia fet aquella proposició. Li he contestat que era una proposició interessada perquè així podría practicar el meu anglès un tant rovellat. Els seus ulls blaus m’han mirat en silenci per un instant i incorporant-se ha dit “let’s go”. 

Entrant a la sala del MEAM, ens hem posat a llegir el panell informatiu, jo en català, per anar més ràpid, i ella en anglès. EROS, el tema d’aquesta exposició, ha estat organitzada pel museu a proposta del pintor Golucho, qui ha reunit un nombre important de pintors representatius de la pintura contemporània entorn del tractament que han fet en els seus treballs del tema de l’erotisme. És un recorregut molt divers, tant en estils com en la manera de concebre, entendre o sentir aquest ‘concepte’. Aquesta és precisament la riquesa que s’ofereix a l’espectador, des de les propostes més subtils a d’altres més explícites, totes elles però amb la força de despertar el desig, que és una experiència purament subjectiva i circumstancial. Només afegir que he trobat a faltar alguna proposta més “canalla”.  

El recorregut pels diferents espais l’hem fet sobretot en silenci, tret d’alguns comentaris que anaven sorgint sobre la tècnica, sobre el treball minuciós d’algunes obres, etc. Era inevitable que davant d’alguna d’elles no se’ns escapés algun somriure un tant nerviós, el deu Eros semblava està fent de les seves. En acabar, hem sortit de l’edifici que, d’altra banda, m’ha dit que li ha encantat tant com l’exposició. Mentre anàvem caminant sense rumb, ella em parlava de l’obra que més li havia agradat. M’he adonat que jo ara la veia d’una manera diferent, com si acabés de sorgir d’una aquelles obres penjades al museu. Una melena rosa i ondulada que li arribava més avall de les espatlles, l’orella petita i ben dibuixada sense arrecades, els llavis molsuts i vermellosos, el nas petit i lleugerament camús. Finalment hem començat a donar-nos les gràcies mútuament i ens hem acomiadat entre rialles. He donat mitja volta i quan anava a enfilar carrer amunt m’ha dit: t’agradaria acompanyar-me al meu hotel? La comissura dels seus llavis tot just apuntava un somriure. M’ha mirat amb aquells ulls grans i blaus, estaven il•luminats per la llum primigènia d’Eros… No li he pogut dir que no.

Tot d'una he sentit com unes campanades i uns cops a l'espatlla. "Plaça  Catalunya" anunciaven els altaveus de l'estació. El meu amic i veí, que de vegades m'acompanya a les exposicions em deia "au Albert, que ja hem arribat, t'has adormit". Quina llàstima!, he pensat, m'hauria anat de perles una avaria en la línia de rodalies.

Accedeix a la web del MEAM