Claude Monet, Impression soleil levant (1872)

Avui encetem un altre any, estant encara enmig d'una pandèmia que ja dura massa. Esperem que la virulència d'aquestes onades acabi per ser com l'onada del mar que reposa tranquil·la sobre l'arena. Després d'un temps d'inactivitat, inicio un nou apartat on anar publicant alguns escrits que he anat acumulant al llarg dels anys. Són petites composicions 'poètiques', per definir-les d'alguna manera, si bé la mètrica o la rima no hi són sempre presents perquè responen més aviat a una expressió directa i intuitiva.

El mar, forma part d'un grup de poemes escrits durant la meva estada a la ciutat de Nàpols, anys en que vaig treballar-hi com a lector de llengua espanyola per l'Istituto Universitario Orientale. Són un grup de vint-i-set poemes escrits en llengua castellana. El primer dels quals, El mar, em porta a recordar la contemplació del Castel dell'Ovo, que tantes tardes em va acompanyar en aquell temps.

El mar

El mar como siempre ondeando su música

sobre él quisiera morir mi mirada

El mar no daña el castillo de arena,

lo ama, lo besa, acaricia sus cimientos.

El mar contiene el suspiro de los tiempos.

El mar ama a la Luna que navega

sobre sus aguas, lo cubre de estrellas,

ama el vuelo de las aves, los vientos.

El mar cribó mi corazón a besos,

sus espumas quedaron en mi pecho.

El mar rompe su silencio en la arena,

en la roca. Escuchad su movimiento.

Escuchad sus aguas saladas

golpeando vuestros corazones.

Escuchad... escuchad... escuchadlo.

En el mar... vosotros... todo... El mar.

MEAM EXPOSICIÓ_EROS

 

Des del confinament de març que no baixava a Barcelona. Certament ha estat xocant enfilar el portal de l’Àngel assolellat d’aquest dissabte i seguir en línia recta cap al carrer Comtal sense haver d’evitar els grups de turistes habituals d’abans de la pandèmia. M’he parat en una pastisseria i he comprat un tallat per emportar. Me l’he pres en un dels bancs al final del carrer mentre em fumava una cigarreta. Asseguda a una distància de seguretat hi havia una noia dibuixant una línia precisa i subtil a l’extrem dels seus ulls. Apartant-se la melena rosa he vist el seu coll llarg i delicat. Era una dels pocs turistes que rondaven aquest matí. 

Normalment m’agrada anar sol a les exposicions però quan me n’he adonat estava davant d’ella i li he preguntat si li agradaria veure una bona exposició de pintura. M’ha mirat sorpresa, com era d’esperar. Li he dit que busques a Goggle la paraula MEAM i li he fet cinc cèntims de l’exposició que s’hi presentava. De cop, m’ha preguntat perquè li havia fet aquella proposició. Li he contestat que era una proposició interessada perquè així podría practicar el meu anglès un tant rovellat. Els seus ulls blaus m’han mirat en silenci per un instant i incorporant-se ha dit “let’s go”. 

Entrant a la sala del MEAM, ens hem posat a llegir el panell informatiu, jo en català, per anar més ràpid, i ella en anglès. EROS, el tema d’aquesta exposició, ha estat organitzada pel museu a proposta del pintor Golucho, qui ha reunit un nombre important de pintors representatius de la pintura contemporània entorn del tractament que han fet en els seus treballs del tema de l’erotisme. És un recorregut molt divers, tant en estils com en la manera de concebre, entendre o sentir aquest ‘concepte’. Aquesta és precisament la riquesa que s’ofereix a l’espectador, des de les propostes més subtils a d’altres més explícites, totes elles però amb la força de despertar el desig, que és una experiència purament subjectiva i circumstancial. Només afegir que he trobat a faltar alguna proposta més “canalla”.  

El recorregut pels diferents espais l’hem fet sobretot en silenci, tret d’alguns comentaris que anaven sorgint sobre la tècnica, sobre el treball minuciós d’algunes obres, etc. Era inevitable que davant d’alguna d’elles no se’ns escapés algun somriure un tant nerviós, el deu Eros semblava està fent de les seves. En acabar, hem sortit de l’edifici que, d’altra banda, m’ha dit que li ha encantat tant com l’exposició. Mentre anàvem caminant sense rumb, ella em parlava de l’obra que més li havia agradat. M’he adonat que jo ara la veia d’una manera diferent, com si acabés de sorgir d’una aquelles obres penjades al museu. Una melena rosa i ondulada que li arribava més avall de les espatlles, l’orella petita i ben dibuixada sense arrecades, els llavis molsuts i vermellosos, el nas petit i lleugerament camús. Finalment hem començat a donar-nos les gràcies mútuament i ens hem acomiadat entre rialles. He donat mitja volta i quan anava a enfilar carrer amunt m’ha dit: t’agradaria acompanyar-me al meu hotel? La comissura dels seus llavis tot just apuntava un somriure. M’ha mirat amb aquells ulls grans i blaus, estaven il•luminats per la llum primigènia d’Eros… No li he pogut dir que no.

Tot d'una he sentit com unes campanades i uns cops a l'espatlla. "Plaça  Catalunya" anunciaven els altaveus de l'estació. El meu amic i veí, que de vegades m'acompanya a les exposicions em deia "au Albert, que ja hem arribat, t'has adormit". Quina llàstima!, he pensat, m'hauria anat de perles una avaria en la línia de rodalies.

Accedeix a la web del MEAM

El retrat_(2)

Els retrats de El Fayum

Si bé en el rite funerari de l’antic Egipte ja es representava el rostre del difunt per motius religiosos, per tal de garantir-li una nova vida després de la mort, aquest tipus de retrat no era ‘realista’ sinó tipològic. Els egipcis refusaven la representació realista, que consideraven inferior i contingent (excepte durant el període d’Amenofis IV). La posterior arribada a terres egípcies del grecs i dels romans propiciarà una evolució en la seva estètica. A més, durant el període ptolemaic la convivència pacífica entre les diferents creences n’afavorí el sincretisme religiós. Una mostra d’aquest sincretisme n´és la famosa estatueta d’Isis-Afrodita del segle II o III d.C. (The Metropolitan Museum of Art de Nova York). Aquests antecedents expliquen l’aparició dels retrats de ‘El Fayum’ ja en época romana, els quals estableixen un nexe d’unió entre la representació pictòrica idealitzada sobre els antics sarcòfags i la concepció naturalista o ‘realista’ del retrat en el món occidental. De fet, des de l’època helenísta ja es cultivava el retrat fisònomic; els retrats de ‘El Fayum’ juntament amb les pintures murals de Pompeia són el testimoni més important de la pintura grega i romana que ha perviscut fins els nostres dies.

Els coneguts com a retrats de ‘El Fayum’ constitueixen un conjunt pictòric únic en la Història de l’Art, tant per la quantitat (gairebé un miler) com perquè són els primers retrats ‘realistes’ o ‘fisonòmics’ dins la història de la pintura. Haurien estat realitzats entre el segle I i el III de la nostra era. Malgrat que se’ls conegui amb la referència geogràfica de la regió egípcia de ‘El Fayum’, aquests retrats es van trobar per tot Egipte. Tanmateix, la majoria d’ells es trobaren a la necròpolis de ‘El Fayum’ (des de Hawara a Antinoópolis), on les condicions ambientals haurien estat més propícies. Probablement, en les zones més properes al delta del Nil, la humitat els hauria destruït.

Aquestes pintures, al igual que la representació ‘idealitzada’ que es feia dels faraons o d’altres membres de la classe alta durant l’Antic Egipte, anaven lligades al rite funerari i a les creences religioses de la societat d’aquell temps. La gran majoria d’aquests retrats van ser pintats sobre suport de fusta, en làmines preparades prèviament amb una capa d’estuc. Normalment es pintava el rostre i una petita part del tronc superior. Servien per representar i alhora cubrir el rostre del difunt. Es col·locaven entre les capes de tela o cartró en que s’embolicava la mòmia. L’altre suport emprat per a pintar va ser la tela de lli; en aquests casos, se solia pintar de cos sencer i s’utilitzava a mode de sudari.

Quant a la tècnica pictòrica emprada, en trobem de dos tipus: a l’encaústica i al temple. La pintura a la cera era utilitzada en l’Antic Egipte ja en la XVIII dinastía. També es sabut que l’utilitzaven els grecs. L’ús de la cera d’abella dóna com a resultat colors més vius i brillants.

Majoritàriament són pintures de pinzellada ràpida, solta, que busca plasmar el rostre i la psicologia del retratat; fetes a partir d’una paleta de colors limitada: negre, ocre groc, vermell terra i blanc per a les tonalitats de la pell. Els demés colors els utilitzaven per a les ornamentacions i vestimenta. Malgrat aquestes limitacions, J. C. Bailly señala que «el que hem de destacar aquí es una mena de força originària de la techné pictòrica. Efectivament, uns mitjans que podem considerar rudimentaris porten cap a uns resultats d’extremat refinament, suficients en tot cas per a inquietar la inèrcia de les formes i donar als retrats aquesta vida que els il·lumina...» (La mirada muda -los retratos de El Fayum-).

Aquest corpus d’obra en imatges no és un grup totalment homogeni sinó que presenta diferències d’estil, diferències qualitatives que poden respondre a diverses raons. En conseqüència, trobem obres més ‘realistes’ que tenen més en compte el volum, i d’altres més estilitzades on pren força la línia i que semblen anunciar el retrat bizantí o la iconografia copta egípcia dels segles posteriors.

La majoria d’aquests retrats són anònims, tant pel que fa a l’autor com per al personatge retratat, si bé n’hi ha alguns que n’identifiquen el nom del model o la professió del difunt. D’altra banda, el tipus de vestimenta, els ornaments, els pentinats dels representats poden ajudar a ubicar-los en una època determinada. Tots però tenen en comú la representació frontal del rostre des d’una mirada un tant melangiosa, com de qui s’acomiada de la vida però amb serenor. Els ulls ben oberts, un pel més grans de lo normal, parlen per si sols i ho fan des dels llimbs atemporals, tenint la força de seguir interpel·lant l’espectador malgrat els segles transcorreguts.

CAIXAFORUM_MAX BECKMANN

A finals de maig ha acabat al Caixaforum una magnífica exposició sobre l’obra del pintor alemany Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950). “Figures de l’exili” ha estat organitzada en col·laboració amb el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza. Mai fins ara havia tingut l’oportunitat de contemplar tantes obres juntes d’aquest gran pintor. Ha estat un recorregut ple de significat i coherència gràcies a com ha estat estructurada aquesta mostra.

La primera part cobreix els anys des dels seus inicis fins els anys 30 quan amb l’aparició del feixisme fou denostat i expulsat de l’escola d’Art de Frankfurt. La segona part cobreix els anys transcorreguts a Amsterdam i als Estats Units i no s’estructura cronològicament sinó al voltant de quatre metàfores relacionades amb l’experiència de l’exili: Màscares, com a pèrdua d’identitat de l’exiliat; Babilònia elèctrica, un retrat de la ciutat moderna; El llarg adeu, sobre l’exili i la mort, i El mar, com a metàfora de l’infinit.

Max Beckmann sempre va defensar la seva independència dels corrents artístics predominants en la primera meitat del segle XX i es declarà continuador de la pintura alemanya medieval. Si bé de jove es fixà en Cézanne i altres impressionistes, després de l’experiència viscuda en la I Guerra Mundial la seva estètica es construeix sobre l’expressionisme i la Nova objectivitat “per superar les mesquineses estètiques de la forma”.

El seu és un estil directe de representació de l’essència més enllà de la forma: “és necessària una alteració individual dels detalls de l’objecte representat per a mostrar sobre la tela tota la realitat física”. La seva obra representa un compendi descarnat i satíric d’una societat que es va veure immersa en un període d’agitacions i guerres mundials.

"Prunier. Al restaurant" (1944) és una bona mostra d'aquest estil satíric i cru que retrata l'ésser humà fent aflorir el seu costat grotesc. Aquestes figures que són màscares esperpèntiques d'éssers que podrien ben be ser caníbals o zombies devorant els seus semblants.

Entre les natures mortes hi podem veure dues obres magnífiques com son: natura morta amb violoncel i contrabaix (1950), i gran natura morta amb escultura negra (1949). Totes dues tenen una harmonia cromàtica que recorda inevitablement a Matisse. En la segona, l'escultura negra podria ser la representació d'una dona en penombra o una màscara més. Tots els objectes componen una colorida vanitas, amb les espelmes enceses denotant la fugacitat del temps.

Per acabar que millor que fer-ho amb la següent reflexió de Beckmann que trobem a l'exposició de Caixaforum: "Per a mi es tracta sempre de captar la màgia de la realitat i de transformar la realitat en pintura. (...) Fer visible allò invisible per mitjà de la realitat. (...) Això pot semblar una paradoxa, però, certament, la realitat és la que forma el misteri essencial de l'ésser."

Caixaforum

MEAM_TIAC Academy of Fine Arts Florence

Barcelona acull aquest mes d’abril una gran exposició de pintura que porta per títol Beyond Language – Realisme Xinès Contemporani. Des de l’11 al 28 d’abril es pot visitar al MEAM. Aquesta exposició neix de l’organització conjunta del MEAM i el TIAC Academy of Fine Arts Florence que ha fet possible portar a Barcelona una representació molt completa de la pintura a l’oli realista que s’està fent avui dia a la Xina. Un conjunt de 55 obres que no deixaran indiferent a ningú i, a més, algunes obres del pintor madrileny Golucho que hi figura com a artista invitat.

A més de l’exposició, a través de la TIAC Academy of Fine Arts Florence, s’ha presentat la ponència del gran mestre xinès Xu Mangyao, una de les icones del realisme xinès contemporani, sobre la història i evolució del realisme i de la pintura a l’oli dins de la pintura xinesa.

Ha parlat dels primers contactes amb la pintura a l’oli occidental, que es produeixen arran de les expedicions de missioners, com fou el cas de l’italià Giuseppe Castiglione, jesuïta i pintor, que es convertí en una referència per a molts pintors locals i va arribar a pintar per a tres emperadors de la dinastia Qing.

Però l’empremta més important, també per a generacions posteriors, és la que va deixar el pintor britànic George Chinnery, que va ser ademés l’únic pintor occidental resident en la Xina meridional d’aquell temps.

La manera de tractar l’espai del paisatge i la perspectiva en la pintura occidental va anar calant en la manera de fer dels pintors realistes xinesos, que van acabar per adoptar-la.

A finals del segle XIX i principis del segle XX, molts artistes xinesos viatjaren a Europa i a Amèrica per estudiar i conèixer la pintura i l’art occidental. Dins aquest context de contacte intercultural, també va parlar de la relació d’amistat entre George Remi –Hergé-, el famós creador de Tintín, i el seu amic xinès, el pintor i escultor Zhang Chongren a qui va conèixer a mitjan dels anys 30 quan aquest era estudiant de l’Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les.

Una altra influència destacable seria la provinent dels pintors de la antiga Unió Soviètica, per exemple en la composició de pintures corals. Però sobretot es de destacar la inculcació de la importància de l’estudi de l’anatomia durant tots els anys de Belles Arts.

Parlà també dels anys de la Revolució Cultural i de la posterior obertura a finals dels 70. Per acabar presentant alguns dels nous valors de la pintura actual xinesa, alguns dels quals participen en l’actual exposició del MEAM.

Tot seguit veieu una petita mostra de les pintures que s'hi exposen: paisatges, interiors, bodegons, retrats i figures.

La llum del següent retrat així com els colors i el treball detallat de les estovalles sobre la taula sembla evocar a Vermeer, mentre que l'última pintura recorda la llum càlida dels interiors de Hopper.

Recordeu! és una gran oportunitat per apropar-vos al MEAM i conèixer la pintura realista a l'oli que s'està fent actualment a la Xina. Us ho recomano. Salutacions!

Museu Europeu d'Art Modern

TIAC Academy of Fine Arts Florence